Permet que em presenti i et faci cinc cèntims de què va tot això.
M'ha tocat viure el moment més important de la història del meu estimat país: Catalunya. Una terra sempre envejada, maltractada i menyspreada, però que mai s'ha rendit. Ja ho va dir el general espanyol Espartero: "Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantenerla a raya". És clar que aquest personatge també va dir just abans de morir, quan el confessor li va demanar que perdonés als seus enemics: "Yo no tengo enemigos, los he fusilado a todos"...
Barcelona, la capital de Catalunya, la ciutat on vaig néixer i on van néixer el meu fill i el meu nét. La meva estimada i preciosa ciutat, ara es troba en mans d'una colla de lerrouxistes que l'estan enfonsant. El que no van aconseguir els francesos ni els espanyols, ara ho estan aconseguint un grapat de catalans-"anticatalans". Sembla una contradicció, però no ho és, perquè Catalunya vol ser lliure i això no agrada als que tenen interessos a Espanya. Que trist és tenir l'enemic dins de casa...
Doncs sí, sóc catalana, independentista, esposa, mare i àvia. I tot això em treu la son, perquè res d'això és fàcil i jo m'implico molt en tot, m'hi tiro de cap, ho visc molt intensament i no me'n adono que no estic gaire dotada per ser una superwoman i que el meu cap i el meu cor tenen 20 anys, però el meu cos m'avisa cada dia que fa molts anys que els he deixat enrere. Masses, masses.
Tot dit? Més o menys. No vull empatxar al possible lector el primer dia.
Gràcies per venir.
Barcelona, la capital de Catalunya, la ciutat on vaig néixer i on van néixer el meu fill i el meu nét. La meva estimada i preciosa ciutat, ara es troba en mans d'una colla de lerrouxistes que l'estan enfonsant. El que no van aconseguir els francesos ni els espanyols, ara ho estan aconseguint un grapat de catalans-"anticatalans". Sembla una contradicció, però no ho és, perquè Catalunya vol ser lliure i això no agrada als que tenen interessos a Espanya. Que trist és tenir l'enemic dins de casa...
Doncs sí, sóc catalana, independentista, esposa, mare i àvia. I tot això em treu la son, perquè res d'això és fàcil i jo m'implico molt en tot, m'hi tiro de cap, ho visc molt intensament i no me'n adono que no estic gaire dotada per ser una superwoman i que el meu cap i el meu cor tenen 20 anys, però el meu cos m'avisa cada dia que fa molts anys que els he deixat enrere. Masses, masses.
Tot dit? Més o menys. No vull empatxar al possible lector el primer dia.
Gràcies per venir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario